¿Un monstre o un malalt?

Sorgeix la pregunta de si una persona que utilitza massivament mecanismes perversos narcisistes és conscient del mal que provoca i per tant és un monstre, o és inconscient del mal que fa  i per tant és un/a malalt/a.

La resposta no és simple: El pervers narcisista és conscient que fa mal -pel que seria un monstre-, però és inconscient del veritable per què i per a què necessita fer aquest mal, pel que seria un/a malalt/a- . Necessita i desitja destrossar la integritat psíquica de la seva víctima (seria un monstre), però no s'adona que maltracta a causa dels seus conflictes interns, la seva fragilitat psíquica, de la seva angoixa a l'abandó i de la profunda por a reconèixer les ombres que hi ha en la seva personalitat i en els seus actes (pel que desenvolupa malaltia). Amb tot, cal puntualitzar que si li donéssim a la inconsciència l'status de malaltia, gairebé tots els humans estaríem en aquest sac.

Es jutja el pervers narcisista per no tenir empatia, per ser un depredador i per ser un projector de culpa. Però ... com ha de tenir empatia vers els altres algú que no va rebre empatia cap al seu propi dolor, les seves pors i les seves ferides emocionals quan era infant? Com tindrà empatia algú que de petit no se li van posar amb amor els límits adequats i va acabar creient-se déu? Com pot tenir empatia algú que per circumstàncies familiars va haver de creure estar per sobre del pare / mare (pares absents, dèspotes, caòtics o negligents)? Com ​​no projectarà la culpa algú que té terror a ser imperfecte perquè creu que l'abandonaran? Com no estarà amargat algú que quan era petit/a havia de ser segons les expectatives dels seus adults, i no qui realment era (pel que va haver de crear-se un personatge que no era)? Com no depredarà, algú que va aprendre que, per mantenir la seva autoestima alta, necessita baixar la d'un altre? Si tingués un mínim de consciència i responsabilitat en aquests i altres aspectes, el pervers narcisista podria girar el seu rumb. Podria.

La víctima, sense ser la seva intenció ni voluntat, desperta al monstre tocant-li cadascuna de les ferides ulceroses que el/la pervers/a porta en la seva biografia personal. El pervers respon amb la seva subtil (sovint no tant) agressivitat, per destrossar aquell/a qui posa en perill el seu ego. La paradoxa és que aquest/a a qui vol destrossar és al mateix temps algú de qui depèn i necessita! Per això destrossa sense deixar anar. I això, evidentment, confon la víctima mentre no és conscient d'on està ficada.

És la víctima culpable d'alguna cosa? La víctima NO és culpable de les ferides egoiques que du el pervers narcisista a sobre, encara que aquest necessiti (per una qüestió de supervivència psíquica) fer-la pagar uns plats que van trencar altres en el passat. Per tant, la víctima NO és responsable de les reaccions del Pervers davant del que aquest/a considera uns atacs. La víctima no és responsable de les ferides que té al PN, però sí que és responsable de tocar-les. La víctima ha d'acceptar que és impossible -totalment impossible- no tocar-les, ja que una relació, del tipus que sigui, comporta contacte. Per això autors com J-C Bochoux suggereixen que la distància és la mesura més adequada per finalitzar tanta bogeria. Amb distància no hi ha contacte, i sense contacte no hi ha esgarrinxades, i sense esgarrinxades no hi ha dolor, ni agressió, ni culpables...

El narcisista aparentment s'estima, encara que en realitat no s'estima bé. Només estima un jo ideal i fictici, una imatge de si mateix que va necessitar crear per a ser estimat. I pateix perquè el jo real (el que té virtuts i també defectes múltiples) pot ser descobert quan menys s'ho esperi. Per evitar-ho es centra en recordar els errors i defectes de la seva víctima per quedar ell/a exculpat. Són persones que de petits/es els ha faltat rebre amor genuí (aquest incondicional) pel que eren, no pel que havien de ser. Han patit traumes (com tot ésser vivent) però per circumstàncies molt personals s'enquistaren d'una manera en què no els volen ni veure. Prefereixen quedar-se encallats en culpar els altres dels seus conflictes. Odien, però s'equivoquen dirigint el seu odi cap a les seves víctimes actuals. El haurien de dirigir cap als que en el passat els van fer ser víctimes. Moltes vegades, del que es queixen i detesten en el present no és més que un mirall del que mal-visqueren en el seu passat.

Tant de bo aquestes persones que utilitzen mecanismes perversos narcisistes dirigissin el seu odi-amor cap a qui correspon realment! Tant de bo es se n'adonéssin del que realment s'arriben a odiar i del que necessiten estimar-se! Tant de bo s'adonessin que no són déu, ni falta que fa -serían més feliços i farien més feliç al seu entorn! Tant de bo guaríssin la relació amb el seu pare i la seva mare, per tenir una relació més sana amb el Pare i la Mare i, per tant, amb ells mateixos! Serien els primers passos per responsabilitzar-se de la seva vida, de la seva por i del seu dolor;  per a atenuar els seus deliris; per a adonar-se del sofriment i la culpa (sovint fictícia i introjectada) que hi ha al seu interior, del que han viscut de traumàtic en la seva infantesa, del com d'estèril que és culpar al proïsme i de l'innecessari que és pretendre ser perfectes i immaculats per ser estimats ...

Si hagués una llavor de consciència germinant en aquestes persones, la seva "malaltia" començaria a curar-se i el "monstre" començaria a desaparèixer. Tant de bo germini aquesta llavor en ells i elles!

© Xavier Oñate Pujol. juliol 2017

Pots deixar el teu comentari aquí

Xavier Oñate Pujol

Psicòleg especialista en Teràpia d'Adults, Parella i Familia.
Consultes a Granollers i Barcelona.
Hores Convingudes. Tel. 606 936 057 - E-mail: contacta@xavieronate.com

Veure fitxa
make up wisuda make up jogja make up prewedding jogja rias jogja prewedding jogja prewedding yogyakarta berita indonesia yogyakarta wooden craft daily review dinamo jogja genset jogja