Ser víctima d'un pervers narcisista

Els petits actes perversos són tan quotidians que semblen normals. Comencen amb una senzilla falta de respecte, amb una mentida o manipulació. Però només els trobem insuportables si ens afecten directament. Després, si el grup social en què apareixen no reacciona, aquests actes es transformen progresivament en veritables conductes perverses que tenen greus conseqüències per a la salut psicològica de les víctimes. Al no tenir la seguretat de que seran compreses, les víctimes callen i pateixen en silenci.

Qualsevol persona ha manipulat alguna vegada a algú amb l'objectiu d'obtenir un benefici. Gairebé tothom, en major o menor grau, té trets egocèntrics, necessitat de ser admirat o intolerància a les crítiques. No són trets patològics. La perversitat, en canvi, implica una estratègia d'utilització de l'altre i després una estratègia de destrucció de l'altre, sense que es produeixi cap sentiment de culpa. I és la manca de culpa i penediment el que distingeix un “pervers narcisista” de la resta de persones.

Com pot estar amb la consciència tranquil·la, no tenir penediment ni sentiment de culpabilitat un manipulador, xantatgista, coaccionador i mentider? Doncs carregant la culpa en les altres persones, és a dir, mitjançant el mecanisme psicològic de la projecció.

La projecció, a grans trets, consisteix en atribuir a una altra persona, els propis sentiments, emocions, desitjos o fantasies. En paraules de Fritz Perls, és “la tendència a fer responsable a l'ambient del que s'origina en un mateix. [...] El projector fa als altres el que ell acusa als altres de fer-li a ell.” El que un porta dins, ho projecta (i atribueix) en l'altre, acusant-lo, així, de la situació de conflicte en què es troben o de la malícia. Quan l'altre és dolent, llavors significa que un és bo. I així un queda exonerat de carregar amb cap responsabilitat pel que ha succeït.

El no assumir la responsabilitat, no tenir sentiment de culpa ni de remordiments és una característica força perillosa, perquè permet actuar segons el propi interès sense tenir en compte l'altre; és quan “el fi justifica els mitjans”.

El pervers narcisista és d'aquell tipus de persona de la que diríem “mai m'hagués imaginat que fos capaç de fer això”. Cal tenir molt clar que són uns grans seductors, es relacionen amb la gent com la gent espera, no fan gaire soroll, poden semblar humils, calmats, amistosos, tenen do de gents... mentre ningú no s'interposi en el seu camí. Només les persones més atentes, observadores i crítiques  poden adonar-se a temps dels mecanismes subtils que utilitza un pervers narcisista.

Són molt hàbils en la comunicació i en la percepció psicològica. En la comunicació utilitzen frases ambigües, inacabades i contradictòries. Són uns artistes en l'art de la mentida, i saben utilitzar els aspectes emocionals i sentimentals per generar fe i compassió a les persones que els interessen. Menteixen molt en allò que els interessa, però a diferència dels mitòmans o els mentiders patològics, quan els perversos estan siguent descoberts fan tot el possible per donar-li la volta a la situació, giren la truita: o bé neguen l'engany fins a convéncer l'interlocutor o es justifiquen sense cap mena d'escrúpol.

Que siguin insensibles, freds i amb una gran manca d'empatia, no significa que no captin sentiments i emocions alienes. De fet, poden percebre molt bé la psicologia i les emocions dels altres, però en fan un mal ús, manipulant a l'altre en benefici propi.

La psiquiatra i terapeuta familiar Marie-France Hirigoyen descriu amb gran claretat l'estratègia del pervers. Primer sedueix la víctima, aconseguint que depengui d'ell. I després la utilitza en benefici propi, això significa, privant a la víctima de llibertat, dignitat i respecte. Ho fa amb subtilitat: menysvalorant el que fa, traient importància a les seves necessitats, desacreditant-la...

El gran drama de la víctima és que, quan s'adona que està sotmesa per un pervers narcisista i comença a rebel·lar-se, el narcisista dóna un tomb a la situació fent-se passar per la víctima i atribueix a la víctima real el paper d'agressor. Això provoca que la víctima, no només hagi de lidiar amb una profunda decepció pel fet de descobrir que ha estat utilitzada, si no també amb una gran soledat per què el seu entorn (família, amistats...), si no és conscient de la situació, no li donen suport. I és que la violència d'un pervers és subterrània.

Precisament és l'art de la manipulació i l'engany, el que permet al narcisista pervers fer creure al seu entorn (companys de feina, família, amistats...) que la víctima és ell, pel que ha passat després que l'agredit s'hagi rebel·lat.

<<El perverso intenta que su víctima actúe contra él para poder acusarla de “malvada”. Lo importante para él es que la víctima parezca responsable de lo que le ocurre. El agresor utiliza una debilidad de su víctima -una tendencia depresiva, histérica o caracterial- para caricaturizarla y conseguir que ella misma se desacredite. Hacer caer al otro en el error permite criticarlo o rebajarlo, pero, sobre todo, se le proporciona una mala imagen de sí mismo y se refuerza su culpabilidad.

Frente a quien lo paraliza todo, la víctima se siente acorralada y en la obligación de actuar. Pero, obstaculizada por el dominio al que está sometida, sólo puede hacerlo mediante un arranque violento en busca de su libertad. Un observador externo considerará como patológica cualquier acción impulsiva, sobre todo si es violenta. El que responde a la provocación aparece como el responsable de la crisis. Para el perverso, es culpable, y para los observadores externos, parece que sea el agresor. Lo que éstos no ven es que la víctima se encuentra acorralada en una posición en la que ya no puede respetar un modus vivendi que para ella es una trampa. Tropieza con un doble obstáculo y, haga lo que haga, no puede salirse con la suya. Si reacciona, aparece como la generadora del conflicto. Si no reacciona, permite que la destrucción mortífera continúe.>>

Aquest problema s'agreuja si no tenim present que són individus que es col·loquen en una posició de patró de referència del be i el mal i de la veritat. Sovint se'ls atribueix un aire moralitzador, superior i distant. Exhibeixen uns valors morals irreprotxables amb els que fan el fet i donen una bona imatge de sí mateixos. I denuncien la malícia humana. L'exemple el tenim en  alguns polítics i banquers, que són capaços d'haver-se posat a la boca expressions com “tenir valors”, “fer un camí units per al nostre bé”, “ mirar per la germanor”, quan després surten a la llum els enganys, estafes i joc brut comesos en el seu passat.

Defendre's d'un pervers no passa per utilitzar les mateixa estratègia que ell. Si estàs en la posició de víctima, és que ets la menys perversa dels dos, i aquí guanya el més fort. L'únic recurs recomanable és la llei.

Tampoc és aconsellable sentir compassió per ells. Per què la utilitzen per agafar força i continuar amb les seves estratègies d'esclafar el proïsme. Per a les persones sensibles, empàtiques i lleials, no és fàcil deixar de compadir-los, per què tenen prou sensibilitat com per adonar-se que el que hi ha dins d'un narcisista pervers és buidor i misèria interior. Són fills/es de famílies mal estructurades o de pares que no han sabut donar l'afecte, l'empatia i l'amor genuí que van necessitar quan eren infants.

Un narcisista pervers només pot començar a guarir-se quan mira de cara el seu patiment interior i el sosté. Hirigoyen ho explica amb les següents paraules: <<La perversión narcisista es un arreglo que permite evitar la angustia al proyectar todo lo que es malo sobre el exterior. Es una defensa contra la  desintegración psíquica. Cuando atacan al otro, los perversos pretenden, sobre todo, protegerse. Donde podría aparecer la culpabilidad, nace una angustia psicótica insoportable que se proyecta con violencia sobre el chivo expiatorio (la víctima). Éste último es el receptáculo de todo aquello que su agresor no puede soportar. [...] Si los perversos narcisistas se dieran cuenta de su sufrimiento, algo nuevo empezaría para ellos. Se trataría de algo distinto que supondría el final de su funcionamiento anterior.>>

Un servidor afegiria que no només necessiten adonar-se del seu patiment, si no sobretot  responsabilitzar-se'n d'ell, fer-se'n càrrec, sostenir-lo evitant culpar-ne als altres d'aquest, per a poder, així, transformar-lo i reomplir-se d'allò que tant els falta: la felicitat interior.

© Xavier Oñate Pujol 2014

Referències:
Hirigoyen, Marie-France. El Acoso Moral. Ed. Paidós. 1999
Perls, Fritz, El Enfoque Gestalt y Testigos de Terapia. Ed. Cuatro Vientos. 2013
-----

Pots deixar el teu comentari aquí

Articles relacionats:

Dialogar amb un Pervers narcisista

Testimonis de víctimes de perversos narcisistes

El pervers narcisista a l'eneagrama
 

Xavier Oñate Pujol

Psicòleg especialista en Teràpia d'Adults, Parella i Familia.
Consultes a Granollers i Barcelona.
Hores Convingudes. Tel. 606 936 057 - E-mail: contacta@xavieronate.com

Veure fitxa