Pare i Fill

Mirem enrere i diem “ostres, què carques que eren els nostres avantpassats!. Els homes per un costat i les dones per l'altre”. Al taller eren tot homes, les dones a casa. A l'església, els homes aquí i les dones allà. Hi havia molts espais dividits per gènere. I no estava ni bé ni malament, però un dels avantatges que tenia, era que els homes es recarregaven entre ells, compartien més entre ells, fins i tot hi havia més expressió de sentiments... All nou testament, per exemple, Jesús es fa un fart de plorar!

Vull dir que això de l'home dur és una cosa recent, de la revolució industrial cap aquí. Abans sí que hi hi havia el guerrer amb l'espasa, però en canvi, es trobava amb un altre home, i un plorava, i es consolaven... hi havia una cosa més suau, en aquest sentit, molt més natural. A la revolució industrial ocorre que el pare se'n va a treballar lluny de casa. Fins aleshores el pare treballava al camp del costat, al taller que era sota de casa, estaven més a prop de l'àmbit familiar molt més freqüentment. També hi havia els que viatjaven, és clar.

Que el pare treballi lluny de casa té conseqüències, per exemple que el fill neix molt més amb l'absència del pare. Tot just ara ha començat a haver una consciència d'això i un intent de compatibilitzar-ho, però fins fa no res no era així. Penseu en els vostres pares, els vostres avis... bàsicament el pare no era una figura que estigués a casa present. Sí que venia, però cansat: "al pare se l'ha de deixar descansar, respecte!" El pare no era una figura afectiva.

El millor que podia fer per a un fill era alliçonar-lo; era pautar-lo. El pare, mentre el fill era petit, podia tenir un cert contacte, afecte, però a partir de certa edat es deia... “no no, ara l'haig de començar a tractar com a home”. Això volia dir deixar d'abraçar-lo, deixar de donar-li petons, d'agafar-lo... i era un amor més de “ara has de fer això, ara et toca això altre...” Al fill el que li passa llavors és que vol l'afecte del pare, però se l'ha de guanyar, i és un guanyar que no s'acaba mai.

Quan el pare diu... “eh, has de fer això. Això no està prou bé, ho has de fer millor” i el fill es diu “ja he provat una mica d'aquest afecte del pare, i en vull més, per tant faré el que ell diu!” i comença a rendir, substituint la vivència d'afecte del pare per l'haver de rendir. Al pare potser no el veu més, però queda modelat d'aquesta manera. He de rendir, i si ho faig bé, el pare em mirarà; i així em podrà donar un afecte, una abraçada, em dirà “estic orgullós de tu, fill”. Però això rarament arriba; un queda enganxat esperant que arribi, fins que finalment agafem el "pare nostre" i diem que almenys el del cel em miri. Malauradament, moltes vegades, en el treball espiritual es contamina de necessitats emocionals bàsiques, i convé separar-ho.

Naixem de mare, això és obvi. A poc a poc, la primera necessitat és anar-se separant de la mare, perquè si no, no avancem com individus. La mare és com el Tot, perquè venim d'allà, i si quedem diluïts en el Tot, no ens diferenciem com un individu propi, a part del Tot. Jo sóc jo, vosaltres esteu allà; el Xavier és el Xavier, i la resta esteu a fora d'ell; hi ha una diferenciació. Quan un queda molt unit a la mare, té unes capacitats de percepció enormes, pot tenir fins i tot percepcions de l'inconscient col·lectiu... però a nivell interior pateix molt, i pot acabar fent una psicosi. Una psicosi és això, que el Jo no pot amb tots els continguts que li arriben.

Per tant, diferenciar-se de mare és molt important. Com es fa? Aquí el pare és molt important, i és un dels handicaps que tenim a nivell col·lectiu; com que el pare no ha estat aprop del nucli familiar, per als fills, separar-nos de la mare, en termes generals, ho han hagut de fer a tranques i barranques. Està clar que hi ha mares amb diferents estils, depèn de cadascú, però a nivell col·lectiu ho hem fet a tranques i barranques.

En què ajuda el pare, en això? Ajuda que quan la mare ja no és només una font de mimo, d'afecte i llet, pell i carícia, perquè comencem a madurar (passem de l'etapa oral a la genital), els genitals, com a sensors, s'obren. L'únic que em diferencia la mama del papa són els genitals. Al principi el papa és una mena de mama 2; potser no és tant suau, no el veig tant, no hi ha la intimitat d'haver estat dins seu i de la mama sí... però quan començo a despertar els genitals, hi ha una diferència: amb la mama sento algo aquí i amb el papa... és com que vull apartar-lo una mica! Destorba en això que jo sento per la mama! I la criatura va creixent, i va fent allò de “papa tu aparta!” o veu als pares junts i es vol posar al mig.

Tots ho hem vist, en els fills, els nebots... La criatura, des de la seva innocència diu “no papa, tu aparta”, i es posa allà al mig, o bé, quan comença a jugar amb ell, es posa a rivalitzar amb ell: papa tu posa't, ja veuràs com et marco! I comença a xulejar-lo. I el pare que, si Déu vol, té una bona connexió amb la mare (s'han escollit mútuament i estan entregats l'un a l'altre, en lo profund, en la seva intimitat) el pare rep aquest repte del fill i l'estimula dient-li “va vinga, a veure si pots!” i la criatura s'encabrona. Jo dic que es testosteronitza, s'encabrona, vejam si li marca al pare. I el pare no el deixa, bum bum, bum bum, fins que el pare, amb tot el carinyo troba aquell punt que “ep, jo aquí sóc més fort”, però en canvi el deixa guanyar una mica. I veu aquella criatureta saltar amb amb una alegria, amb un vigor... i aquesta alternança és el que permet a la criatura dir-se “Doncs mira, en el fons mai no seré com ell, perquè ell és molt més gran...” i llavors internament comença a canviar la rivalitat per admiració.

Aquesta admiració és fonamental.

Text extret d'un Grup d'Homes impartit per Carles Ávila, psicòleg.

Xavier Oñate Pujol

Psicòleg especialista en Teràpia d'Adults, Parella i Familia.
Consultes a Granollers i Barcelona.
Hores Convingudes. Tel. 606 936 057 - E-mail: contacta@xavieronate.com

Veure fitxa
make up wisuda make up jogja make up prewedding jogja rias jogja prewedding jogja prewedding yogyakarta berita indonesia yogyakarta wooden craft daily review dinamo jogja genset jogja