El cas de la disfunció sexual femenina

L’any 1997 –pocs mesos abans que Viagra aparegués al mercat– ja havia tingut lloc a Cape Cod (Nova York) la primera trobada d’especialistes mèdics per determinar el perfil clínic de la disfunció sexual femenina. La iniciativa, l’organització i el finançament d’aquesta trobada van córrer a càrrec de 9 companyies farmacèutiques molt preocupades pel fet que no existís una definició d’aquest transtorn compatible amb un potencial tractament farmacològic.

Els promotors d’aquesta trobada van triar entre els seus col·laboradors directes les persones que hi havien d’assistir. L’objectiu de la reunió era dissenyar l’estratègia adequada per tal de crear una nova patologia en funció dels interessos econòmics de la indústria farmacèutica.

Un any i mig més tard, a l’octubre de 1998, va tenir lloc a Boston la primera conferència internacional per a l’elaboració d’un consens clínic sobre la disfunció sexual femenina. 8 companyies farmacèutiques van finançar aquesta conferència i 18 dels 19 autors de la nova definició “consensuada internacionalment” van admetre que tenien interessos econòmics directes amb aquestes o d’altres companyies.

Un any més tard, al 1999, va aparèixer un article a la revista JAMA titulat “Disfunció sexual als EEUU: prevalença i variables predictives”, en el qual s’afirmava, suposadament amb objectivitat científica, que un 43% de la població femenina dels EEUU patien la “nova malaltia” definida segons els interessos de la indústria farmacèutica.

Els passos seguits per identificar la “població malalta” van ser els següents: 1) es va elaborar una llista de 7 “problemes” considerats cada un d’ells de prou pes com per justificar el diagnòstic de la nova malaltia si una dona els havia presentat durant dos mesos o més en el darrer any; 2) es va passar el qüestionari a una mostra de 1.500 dones; 3) es van avaluar els resultats de manera que respondre que “Sí” a un sol dels ítems es va considerar criteri suficient per identificar la malatia.

Un d’aquests 7 ítems era l’absència de desig sexual. És a dir, que les dones que van respondre que no havien tingut desig sexual durant dos mesos o més en el darrer any, automàticament – amb independència de si estaven de dol per la mort d’un ésser estimat, preocupades per la manca o per l’excés de feina, atrapades en una relació insatisfactòria o gaudint d’una etapa de plenitud interior–, van quedar etiquetades de “disfuncionals” i van passar a engruixir el percentatge de candidates potencials per al tractament que la indústria farmacèutica confiava poder desenvolupar ben aviat. Dos dels tres autors d’aquest article tenien vincles econòmics amb laboratoris farmacèutics.

El mateix any, a l’octubre de 1999, va tenir lloc la tercera trobada sobre el tema, organitzada per la Facultat de Medicina de la Universitat de Boston, però promoguda i finançada per 16 companyies farmacèutiques. El 50% dels assistents van admetre tenir interessos a la indústria farmacèutica. D’aquesta trobada va sorgir el Fòrum per a la Funció Sexual Femenina que va celebrar dues conferències més en els anys 2000 i 2001, a Boston, gràcies al finançament de 20 companyies farmacèutiques liderades per Pfizer.

L’any 2003, aquesta manipulació dels criteris mèdics en funció dels interessos comercials va ser denunciada per Ray Moynihan a una de les revistes mèdiques de més prestigi, el British Medical Journal. Els editors d’aquesta revista van rebre en 6 setmanes un total de 70 respostes i comentaris en relació a l’article de Moynihan. 2/3 de les respostes van ser de suport i van confirmar la indignació dels professionals de la medicina davant d’aquesta manipulació tot i que, com deixa ben clar una de les respostes, sense ells no podria tenir lloc. Si els metges no col·laboréssim amb els abusos de les companyies farmacèutiques, aquests abusos no tindrien lloc.

El desembre de 2004, l’agència reguladora dels medicaments als EEUU va impedir que fos comercialitzat el primer medicament destinat a guarir la “disfunció sexual femenina” (el pegat de testosterona dels laboratoris Proctor i Gamble). Els responsables dels estudis clínics – tots ells finançats i supervisats per Proctor i Gamble– havien presentat els seus resultats de forma esbiaixada de manera que el que eren uns beneficis dubtosos i uns més que probables efectes secundaris perillosos (càncer de mama i malaltia cardíaca), s’anunciaven com a beneficis clars i riscs negligibles. De moment encara no s’ha desenvolupat cap més medicament per a la disfunció sexual femenina, entre altres coses degut a una creixent consciència per part de tots els agents implicats dels efectes nocius de l’excés d’influència de les companyies farmacèutiques en l’exercici de la medicina.

La disfunció sexual femenina (com qualsevol altra malaltia) ha de ser estudiada en funció dels interessos mèdics de les dones afectades i no en funció dels interessos econòmics d’unes de les empreses més riques del planeta.

Teresa Forcades i Vila

Edita CRISTIANISME I JUSTICIA • R. de Llúria, 13 - 08010 Barcelona • tel: 93 317 23 38 • fax: 93 317 10 94 • info@fespinal.com • Imprimeix: Edicions Rondas S.L. • ISSN: 0214-6495 • ISBN: 84-9730-138-2 • Dipòsit legal: B-1872-2006 • Juliol 2006 www.fespinal.com

Xavier Oñate Pujol

Psicòleg especialista en Teràpia d'Adults, Parella i Familia.
Consultes a Granollers i Barcelona.
Hores Convingudes. Tel. 606 936 057 - E-mail: contacta@xavieronate.com

Veure fitxa
make up wisuda make up jogja make up prewedding jogja rias jogja prewedding jogja prewedding yogyakarta berita indonesia yogyakarta wooden craft daily review dinamo jogja genset jogja